Històries de l’Ebre a la fi del món.

La rutina dels meus dies:

M’aixeco típicament a les 7:30. Ja no faig l’esmorzar al bar de la Uni amb els meus estimats picapedres i layouteros i això és una de les coses que més trobo a faltar, però no passa res. Una bona passejada en bici, amb l’aire encara fresc mentre acabo d’escoltar el Minoria d’ahir, m’espabila i em posa al lloc. Si en lloc d’això toca música el moment convida a la reflexió.

Els dies a l’intitut passen esperant a que els tècnics em diguin el dia que puc començar a treballar. Ho aprofito per matxacar la tesi, que serà la feina de molta gent que hi ha col·laborat directa o indirectament. Però també serà meva i només meva. Algun cafè suelto per passar el dia més ràpid, soltant algun “hallo” de quan en quan als vergonyosos alemans que em miren amb ulls d’amabilitat disfressada. Són macos.

Una passejada en bici per tornar, una compra al super, una visita al centre de Hameln mentre esquivo les mirades de la gent que silenciosament pensa que hauria de baixar la bici quan vaig pel passeig peatonal… i cap a caseta. El senyor Pook riu quatre o cinc vegades durant la conversa que mantinc cada dia amb ell, degut a les seues contínues equivocacions amb seu macarrònic (més que el meu) anglès. Fer-me el sopar a una cuina-buhardilla és una aventura diaria. Més tesi després o si estic cansat em poso una peli espanyola que m’he dut (gràcies Jordi!!) o llegeixo algo.

Estos dies són en diferència els més feliços que he viscut de fa anys i tot lo que estic vivint aquí ho disfruto al màxim. Que dure!